“Per comprendre millor una obra és recome n factible informar-se sobre i l ‘autor / ai el seu context “.

Nota : El text que es reprodueix a continuació va ser publicat com a annex a la Tesi doctoral de l’autora en 2012.

” Els motius que induir a l’autora a l’ construccion de la terminologia de interfase ATIC has estat explicitats al llarg dels diferents apartats d’aquesta tesi; motius que han anat evolucionant amb el temps, els avenços científics i disciplinaris però també amb la pròpia història personal i professional de la investigadora. En aquest sentit hi ha diferents fets que van influir significativament en el desenvolupament d’aquesta tasca.

Poc després que Don Joan Antoni Samaranch pronunciés les paraules que obren aquest annex, vaig començar a cursar els estudis universitaris de la llavors Diplomatura en Infermeria a l’Escola Universitària d’ Infermeria ” Princeps d’Espanya ” adscrita a la Universitat de Barcelona (1987) . D’entre altres magnífics docents, infermeres i metges , que impartien classes teòriques i guiaven l’aprenentatge pràctic en aquesta escola, vaig tenir la sort d’aprendre d’una jove però experimentada infermera, Maria Teresa Luis Rodrigo. Crec recordar que va ser cap al final de segon curs, que Maite em va proposar col·laborar amb ella en un projecte, iniciativa de l’Escola Universitària d’ Infermeria de Manresa, per realitzar la traducció d’una classificació de diagnòstics infermers: la Taxonomia I de NANDA. El document, l’autora principal és Maria Teresa Luis, titulat ” Diagnostics d’infermeria de la NANDA: segons la taxonomia I revisada-1989″, va ser la primera traducció a l’estat espanol dels treballs de la North American Nursing Diagnosis Association .

Recordo haver realitzat els treballs de traducció en el meu habitació , a casa familiar, amb un ordinador “enorme” que em havia regalat un dels meus tiets (Jordi Udina ), emprant un programa anomenat Word Star i amb un sistema d’arxiu a floppy disk que ja no existeix. Va ser el meu primer treball realitzat íntegrament en ordinador (fins llavors els treballs solien presentar-se a mà o mecanografiats).

En aquell temps, ja coneixia els treballs d’aquesta associació perquè Maite i algunes altres professores ens explicaven a classe el significat i l’ús de la metodologia infermera mitjançant la aplicació de el procés de atencio de infermeria i perquè afortunadament, durant la meva infància i adolescència meus pares van insistir en la necessitat de dominar el engonals , que va aprendre amb una de les meves ties ( Maria Cinta Comas) i escoltant atentament i interpretant les cançons de Frank Sinatra, Ella Fitzerald , Billie Holiday o Tina Turner. Tot això em va permetre durant la carrera universitària localitzar i consultar alguns llibres de infermeria britànics i nord-americans, com l’obres sobre plans de cures estandarditzats de Nancy Holloway , que ja contenia diagnòstics NANDA i els diferenciava dels problemes interdependents.

Durant diversos anys treballant ja com a infermera assistencial, vaig ser membre (associat) de NANDA, estudiï amb profunditat el contingut dels diagnòstics , els aspectes relacionats amb la seva aplicació en el marc de el procés de atencio de infermeria i assistir a múltiples cursos organitzats per la Associació Espanyola d’ Infermeria Docent (AEED) i impartits a Barcelona i Madrid per importants erudites com Rosalinda Alfaro o Linda Juall Carpenito .

En aquells dies treballava com a infermera en hematologia clínica a l’Hospital Duran i Reynals que depenia de la Ciutat Sanitària i Univeristaria de Bellvitge i el 1992, vaig tenir l’oportunitat de formar-me durant uns mesos al Royal Marsden Hospital a Sutton (Surrey, UK) per ampliar els meus coneixements sobre la prestació de cures a pacients que necessitaven un trasplantament de medul·la òssia . El contacte directe amb la realitat i el pes de la història de la Infermeria anglesa em va impressionar gratament. Em impacte no només la professionalitat de les infermeres i la seva disciplina, sinó sobretot la seva destacat paper en la comunitat, el reconeixement social real que tenien i la responsabilitat amb la qual ostentaven el seu poder. Va ser allà on compresos plenament la influència de Florence Nightingale en el desenvolupament científic i professional de la Infermeria en els països anglosaxons i la diferència que aquesta marcava a la concepció social de la nostra disciplina, així com la divergència, en la forma i el contingut, de les àrees competencials infermeres per a la prestació de cures latents en el nostre país , en la història pesaven quaranta anys de règim dictatorial, una forta tradició catòlica i militar que va impregnar la manera d’aprendre i practicar les disciplines sanitàries i el pes de massa anys de programes d’ formacio infermera com Ajudants Tècnics Sanitaris. Mas de vint anys després crec que la distància no s’ha reduït com jo esperava.

En el ” Marsden ” em subscriuran a diverses revistes de infermeria oncològica nord-americanes , carregueu els meus paquets de tornada a casa amb infinitat de llibres sobre la atencio a el pacient oncològic però també , altres obres de atencio a el pacient crònic i altres temes en voga avui en el nostre país , que devori en els mesos següents i que he mantingut com llibres de referència durant molts anys per la meva activitat professional. En el ” Marsden ” observi atentament, no només procediments i actituds cap als pacients sinó sobretot, la manera com cuidaven les paraules en el seu expressió oral i escrita. En aquest hospital, els registres infermers eren molt complets i em dic la atencio que no utilitzessin la taxonomia diagnostica de la NANDA. Va ser allà on va descobrir el fort posicionament de les infermeres angleses en relació amb un vocabulari que en la seva opinió critica no s’adequava en absolut a les seves necessitats de registre, el que posteriorment va ser motiu de diverses publicacions en revistes com Journal of Advanced Nursing . Aquest fet, em va fer reflexionar sobre alguna cosa que ja havia observat en la pràctica assistencial als hospitals en els quals havia treballat a Barcelona: les infermeres “veteranes” (moltes de les quals mereixen la denominació d’infermeres proeficientes i expertes), que van ser els meus mestres i em van acompanyar en els primers anys de la meva incorporació a la pràctica clínica , objectaven que els diagnòstics de la taxonomia NANDA no permetien identificar en realitat moltes de les situacions que vivien els malalts hospitalitzats. La història de la dicotomització de l’debat sobre els diagnòstics i de les postures oposades a la aplicació i utilitat de la metodologia infermera en el nostre país és coneguda; els resultats fins al dia d’avui són evidents.

Durant uns anys mes segui treballant com a infermera assistencial i clínica . Proveu incorporar aspectes de la metodologia i el llenguatge, publiqui un parell de articles a la revista Infermeria Clínica orientats a l’ àmbit de les cures als pacients onco – hematològics en què emprava conceptes de la taxonomia NANDA i els patrons funcionals de salut de Marjory Gordon , i en el 96 publiqui un llibre sobre la atencio als malalts oncohematològics en què vaig incloure elements de la terminologia , però continuava evidenciant una manca de connexió entre el món acadèmic i la pràctica assistencial. Vaig intuir que potser el problema estava no només mètode i el llenguatge sinó sobretot en els processos de socialització que l’envoltaven i enteniment que havia de començar a fer diverses coses: establir estratègies per propiciar un acostament progressiu entre llenguatge natural de les infermeres i llenguatge disciplinar, aprendre metodologia de la investigació , seguir avançant en l’estudi de el desenvolupament teòric i optimitzar les meves habilitats en l’ús dels sistemes de informació .

Com estratègies inicials per a l’acostament, observi durant mesos com les infermeres amb què treballava o mantenia contacte per qüestions diverses exposaven i expressaven els seus raonaments i identifiqui que el llenguatge natural amb el que s’expressaven en la practica incloïa infinitat de verbs, especialment en primera i tercera persona de l’singular en tots els temps verbals, amb un ús sorprenentment intensiu de la manera imperativa per identificar el que feien , el que havien de indicar i el que observaven en els pacients ( “¿ Com es troba avui?”, “parlaré amb … “,” he de preparar … “,” no es movia “,” aquesta plorant “,” per la bomba “,” suspèn la administració “,” crida a l’ metge “,” mira-li el apòsit “) i també en ocasions, amb formes que en certa manera ” alienizaban ” a l’pacient o el abducian en la diada infermera-malalt ( “anem a tranquil·litzar-nos”, “de moment no hem de preocupar”, “començarem amb un medicament que ….” , “ens han s uspendido la intervenció “). Crec que alguns professionals entenen aquest tipus de discurs com una forma de empatia , proximitat o complicitat amb el pacient. Personalment, sempre he intentat fer un ús molt limitat d’aquest recurs. En tot cas aquesta observació coincidia amb una idea tradicional molt generalitzada “les infermeres FAN coses”, que es reflectia a l’antic dita de l’ideari popular “les infermeres són les mans de l’ metge “, com si el pensament i raciocini fossin un domini mèdic i la execució sol·licita , la raó de ser infermera. Comprenc que aquesta frase forma part de la influència històrica que la medicina ha exercit en la pràctica infermera però sempre em reveli contra ella, perquè un no pot fer si no observa, pensa i pren decisions, cogito, però a ella li dec el meu interès i els meus estudis posteriors sobre la relació de la autonomia professional infermera, la presa de decisions i la competència infermera i també , l’oportunitat de descobrir l’obra de Patricia Benner sobre la competència infermera i dels germans Hubert i Stuard Dreyfus , sobre presa de decisions, adquisicion de perícia i intel·ligència artificial.

El llenguatge natural infermer també conté infinitat de condicions, verbs en condicional i adverbis dubitatius ( “probablement”, “és possible”, “si tot va bé”, “si no millora”, ” hauria “), gairebé sempre relacionades amb la gestió de la incertesa característica de les situacions de malaltia, de canvi o transició en situacions vitals, també com a forma de mostrar respecte a la persona amb convencions com ” podria aixecar una mica més el braç” o “li importaria sostenir un moment aquesta sabana ” i en les menys com a reflex de la indecisió de l’professional davant d’una situació nova que li genera inseguretat.

El llenguatge natural infermer és ric en adjectius ( ” pàl·lid “, “trist”, “moderat”, “extens”, “serós”, “localitzat”, “passiu”, “estable”, “inactiu”, “clar”, ” solitari “), que contribueixen a enriquir les descripcions de les observacions i troballes, sent en l’ majoria de casos 1 interpretació subjectiva però de gran valor clínic , i també abunda en adverbis (” extremadament intens “,” que disminueix progressivament “,” prop de la zona “,” durant la nit “), que permeten afegir informació circumstancial en la seva manera natural o superlatiu i faciliten la avaluacio de la evolució de la situació dels pacients i la determinació de la consecució de resultats esperats.

Els elements lèxics , verbs, adjectius, pronoms, adverbis són empleats de forma extremadament habitual, però ¿i els noms? … Amb els anys , em vaig adonar que la denominació dels fenòmens infermers havia estat una de les principals raons de el desenvolupament teòric disciplinar de les ultimes dècades , inicialment vinculat a l’intent de construir la identitat i autonomia professional infermera i diferenciar-la de la medicina . El llenguatge és una de les pedres angulars sobre les quals se sustenta la construcció social d’una disciplina i no només té l’efecte pràctic de facilitar la identificació de fenòmens i la comunicació interprofessional, sinó que també té importants connotacions a nivell ètic , polític i econòmic ; es tracta d’una arma de doble tall ja que és la representació formal de el coneixement i en l’altre extrem, el seu desconeixement troba a l’individu (o a el grup) en la ignorància. Però a més , el llenguatge disciplinar té la funció sociopolítica de presentar allò que és important, allò que és èticament correcte de la pràctica i en conseqüència, de fer visible el que un és i fa.

Durant anys , diferents sectors de la infermeria han advocat furibundament per evitar l’ocupació de conceptes mèdics en el llenguatge infermer. Professional i personalment mai he compartit aquesta opinió . La història de la medicina moderna i contemporània s’ha nodrit i enriquit enormement de conceptes d’altres branques de l’saber com la química , les matemàtiques , la economia , el dret, la biologia , la física o la psicologia i això no li ha restat cap valor , a l’ contrari li ha permès créixer i avançar enormement. Si les infermeres podem i com ha afirmat Nightingale “hem”, incorporar el coneixement i el llenguatge estadístic , per que no hauríem de poder incorporar (o recuperar) aspectes de l’llenguatge mèdic , com a part que contribueix a desenvolupar el nostre saber? Els fenòmens en si no són propietat exclusiva de cap disciplina; són elements humans o de l’entorn i cada disciplina els enfoca, els estudia i els desenvolupa des de la seva òptica i amb els seus mètodes , en alguns casos compartint la denominació , en altres atribuint un terme específic . ¿O és que potser no fem servir les infermeres termes i conceptes de les matemàtiques o la física , quan regulem 1 perfusion intravenosa, de la química , a l’considerar la prescripció de la dieta mes adequada per a la situació de l’pacient, o de la filosofia , la sociologia i la teologia quan ajudem a un malalt a expressar el seu sofriment espiritual?

Una de les primeres coses que vaig aprendre sobre els diagnòstics infermers, que a més estava clarament explicitada en les obres sobre el tema, és que el diagnòstic infermer no debia emprar-se per descriure o intentar substituir un diagnòstic mèdic . La literatura infermera dels últims anys aquesta plena d’exemples d’un ús incorrecte de l’ diagnòstic infermer en aquest sentit. Un mai substituirà a l’altre. Són dos judicis complementaris, un orientat a la identificació precisa de la malaltia des del àmbit de coneixement mèdic , l’altre orientat a la determinació dels diferents estats de salut i les seves conseqüències des de la riquesa de el coneixement infermer. I és a partir d’aquesta simetria d’ambdós coneixements, tot i els desavantatges històriques de la infermeria , com les persones a les que pretenem ajudar, uns i altres, poden realment beneficiar-se en termes de resultats de salut i autonomia . No comparteixo les postures bèl·liques d’alguns metges i infermeres. Hi ha molts elements lèxics que la medicina ofereix als el coneixement humà i també molts conceptes que la Infermeria ha desenvolupat i contribueixen a el creixement d’altres disciplines, vegeu si no per exemple, el llenguatge actual que fan servir els treballadors socials; l’argot de l’benestar sociosanitari aquesta plagat de constructes que la disciplina infermera gènere fa gairebé un segle: autonomia , autocura, responsabilitat de la salut i el benestar de les persones i de la comunitat són constructes que ja apareixen en els treballs de Bertha Harmer de 1922 . Així mateix, l’origen d’alguns d’aquests conceptes es vincula amb anterioritat a altres disciplines humanistes com la filosofia , la ètica o el dret.

La observació de l’llenguatge natural infermer i l’estudi dels vocabularis controlats van ser, durant anys , les fonts d’ inspiració de múltiples treballs que realitzi i que van contribuir a introduir de forma progressiva petits canvis en els registres infermers i en la comunicació interprofessional i que finalment, permetrien la creació d’aquest llenguatge de aproximació . No prengui consciència de la seva potencialitat com a terminologia de interfase fins a un temps després , quan la llavors directora de infermeria de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge (Montserrat Artigas) em va proposar treballar en la ” Informatizacion dels plans de cures”. He d’admetre, que els diferents fracassos en l’intent de contribuir a desenvolupar i implantar un sistema de informacio infermer basat en plans de cures entre els anys 1997 i 2001 i la incomprensió que percebia de la valor de desenvolupar i cedir l’ús d’aquest vocabulari, davant a la hegemonia de la doctrina dels vocabularis infermers nord-americans, van alentir el seu progrés. De vegades he pensat que només Montse Artigas i poques persones més van comprendre el que intentava fer i on es situava la frontera entre la meva feina a l’hospital per a la elaboració dels plans de cures i el meu treball personal, desenvolupant i aportant aquest vocabulari. Una part de la terminologia ATIC va ser emprada com a base per al model de dades d’aquell projecte d’ informatizacion dels plans de cures, primer vinculat a un prototip de aplicatiu desenvolupat per l’empresa Andersen Consulting ; després amb el desenvolupament d’una aplicació informàtica per part de l’empresa Centrisa i finalment, entre 1998 i 2001, a la ampliació del programari d’història clínica OMI-AH de la compania STACKS-CIS, per a la incorporació de les cures infermeres. L’estructura d’aquest model de dades, fonamentada en la teoria de la complexitat va ser publicada a la edició espanyola de Nursing el 2005. Poc temps després tindria l’oportunitat de cedir l’ús de la terminologia ATIC per al desenvolupament de el programa ARES de armonizacion de estàndards de cures i el projecte de informatizacion de la història clínica dels hospitals de l’ Institut Català de la Salut , tal com es cita en altres apartats d’aquesta tesi.

Van ser principalment dos metges els que em van ensenyar , durant els anys 90, els mètodes de la investigació quantitativa i van ser dues infermeres les que em van introduir el 2003 a la investigació qualitativa. Posteriorment, vaig anar ampliant la meva formació metodològica amb l’exercici de diferents projectes d’ investigació , publicacions i la realització d’un màster oficial fins als estudis de doctorat. En gran mesura, va ser aquesta formació en metodologia de la investigació la que em va permetre avançar en el desenvolupament de la terminologia mitjançant l’ús de procediments formals de recerca bibliogràfica , tècniques de anàlisi de conceptes o de mètodes de sistematizacion .

La meva feina com a infermera assistencial primer i gestora en aquests últims anys , així com la meva pròpia història de vida personal m’ha permès dedicar un temps limitat encara que constant a aquest projecte de desenvolupament terminològic , per això aquest procés de avaluacio de la seva validesa veu la llum abans de la publicació de l’propi assaig sobre la construcció i el contingut de la terminologia ATIC. “

Des de la publicació d’aquest text ha transcorregut una dècada en la qual he continuat amb els desenvolupaments terminològics, he introduït novetats en tots els eixos, he enfortit el sistema d’indicadors i el model d’explotació de dades per a la gestió de la prestació de cures i he realitzat múltiples treballs d’investigació, introduint una nova classificació de tipologies de diagnòstics , el desenvolupament de noves ontologies per facilitar encara més l’ús de l’llenguatge en la pràctica i la representació circular i iterativa de l’procés de prestació de cures , el desenvolupament d’algoritmes de cribratge i detecció precoç de complicacions i la validació d’un sistema de classificació de pacients segons la intensitat de cures infermeres requerida basant-se el diagnòstic infermer principal .